GUARDALAVACA (Cañadón-Holguín)

Avui a les 6 del matí ja estava sobre la bici. El Jose s’ha aixecat a les 5 i m’ha obligat a esmorzar una mica de pa amb mantega. Entre d’altres coses, li he ragalat una de les càmares de recanvi que duia.
Les càmares de bicicleta no són fàcils d’aconseguir a Cuba. Hi ha qui és especialista a fabricar-ne a partir de pneumàtics de camió, però pel que diuen no són massa bones.
De camí a Holguín passo per Guardalavaca, aquestes platges són el motiu pel qual m’he desplaçat cap al nord, però el dia no acompanya gaire, així que no m’hi entretindré.
Els cubans, quan van per la carretera se saluden, així que jo he agafat el costum de fer el mateix. Les seves bicis en general són antigues, i encara que no portin gens de pes, els abances amb facilitat. La meva bici els crida bastant l’atenció, cada dia algú me la vol comprar, però generalment se la miren de reüll, amb discreció.
Avui casi no trobo menjar pel camí. Hi ha trams en que és fàcil trobar venedors ambulants. A la provincia de Guantanamo venien uns cucuruxus fets amb la mateixa escorça de cocoter que servia de recipient d’un puré fet a base de coco, taronja i mel. Un altre dia vaig poder dinar una pinya recent collida.
A vegades, als pobles també pots trobar paradetes improvitzades on tenen un garrí cuinat a l'autèntic estil d’Astèrix i Obèlix, del qual van arrencant trossos de carn amb les mans, per servir-te un entrepà tipus falafel. També venen unes pizzes molt olioses, tot i les dificultats que tenen per aconseguir farina blanca (m’han explicat d’un cas en que al mercat negre es va vendre fertilitzant, fent-lo passar per farina, i que l’engany es va desencadenar amb la tragica mort d’una familia sencera).
A les paradetes de caramels he descobert unes barretes fetes de mel i cacauets, ideals per superar els moments en que s’esbaeixen les energies.

.

.
.
.

.
.

.

.
.

.

Avui, després d’arribar a Holguín i superar les dificultats per trobar una casa de huespedes lliure, he dinat a un petit bar on he tingut la possibilitat de provar per primer cop la xocolata de Baracoa. El cambrer ha fet un gran somriure de complicitat, quan als pocs minuts d’haver sortir, he tornat per comprar-ne la segona tauleta.
Normalment m’he acostumat a passejar amb la càmara i la guia amagades a la butxaca o alguna bossa. Les imatges més autèntiques, sovint són els mateixos cubans, amb rostres de trets marcats, expressió amable i vestit elegant. Però també són les fotos que a mi més em costa de fer. Encara que si demanes permís, el més normal és que et diguin que si, a Cuba es veuen poques camàres fotogràfiques, i personalment ho trobo una intomissió fer segons quines fotos. Amb qui més m’atreveixo és amb els nens, però a Holguín he tingut un ensurt quan he volgut fotografiar una nena montada a un bici taxi, i la pobre quan m’ha vist amb l’artefacte apuntant se n’ha anat plorant a buscar el seu pare.
A la tarda he entrat al Museu d’Historia Natural d’Holguín. Espero no trobar-me en tot el viatge

cap de les immenses taràntules cubanes que hi tenien en conserva.