Avui ha sigut la etapa més dura de totes, no pels 128 Km de recorregut, sinó perquè he hagut de superar la serra d’Escambray.Per anar de Trinidad a Cienfuegos hi ha una carretera que boreja la costa, però hi ha un altre camí que s’enfila pel parc natural de Topes de Collantes. Aquest sens dubte és el camí dificil, però ja a Barcelona m’havien parlat d’aquest parc natural, així que tenia ganes de coneixe’l.
Quan els dos camins es separen, la carretera comença a enfilar-se; en pocs kilometres puja des del nivell del mar fins a 900 m d’alçada. La pujada és per treure el fetge i els budells per la boca. Tots els cotxes que m’abancen, sense excepció, em saluden amb efusió i sorpresa, però un cop a dalt de la primera montanya, les vites són espectaculars.
Amb l’alçada el clima canvia. El camí s’endinsa en una selva fresca i humida, on els mosquits semblen trobar-s'hi molt a gust. Uns grans edificis de construcció soviètica són dels pocs habitatges que et trobes al balneari de Topes de Collantes.
En aquest punt m’atrapa un nombrós equip de ciclistes cubans. Són ciclistes professionals que entrenen per la Vuelta a Cuba. Aquesta serà una de les etapes més dures d’aquesta Vuelta que començarà, precisament a Baracoa, d’aquí un parell de setmanes.
La carretera segueix amb pujades i baixades i es torna cada cop més solitària. En tot el viatge mai he tingut problemes d’orientació, perque normalment només s’havia de seguir la única carretera pavimentada o la més important, i a més sempre tenies a qui preguntar. Però avui el camí és esgotador, aillat i confús. Ha sigut molt desmoralitzador quan finalment he trobat un guajiro i per sorpresa meva m’ha indicat que per agafar el camí correcte havia de retrocedir uns quants dels kilometres que havia conquistat amb tant d’esforç. No porto massa menjar i les calories de l’esmorzar fa estona que s’han cremat. A sobre estic desorientat, plovisqueja i estic perdent un temps preciós en una etapa tant llarga.
Encara retrocediont arribo caminant a una perduda parada de bus, on un home de seguida em diu:
- “Te has roto hermano?”.
Entre esbufecs jo li responc que “ Se me han acabado las energias”.
És llavors quan aquest home (el Juan) em diu una frase que per tonta que pugui semblar, m’aniré repetint la resta del dia:
- “Como dice un amigo mio: Las energias no se acaban, se renuevan”
El Juan resulta ser un guia turistic i per fi m’orienta amb tota claretat. Resulta que el camí que jo volia agafar, és un camí secundari, és més curt, però està enfangat i el Juan m’assegura que és impracticable, que no me’n sortiré. Amb molta convicció em diu que avui no arribaré a Cienfiegos i em planteja dues possibilitats: Tornar a Trinidad i demà anar a Cienfuegos per la carretera de la costa, o seguir per la carretera esfaltada, que s’endinsa cap a l’interior per un camí molt més llarg, i quedar-me a dormir a un poble que es diu Manicaragua, on demà podré seguir fins a Cienfuegos.
Paro un moment a reflexionar. Normalment no faria massa cas de les valoracions d’un cubà sobre la dificultat d’un camí. Els cubans només agafen la bici per obligació, així que a la majoria qualsevol cosa els hi sembla una bogeria. Però aquest home és guia, està acostumat a portar estrangers per la montanya i em parla amb molta seguretat, i a més no vull arriscar-me a quedar-me penjat al mig del bosc.
Decideixo seguir la carretera esfaltada i torno a canviar de sentit per tornar a fer els mateixos 3 kilometres de pujades i baixades per tercera vegada. Ara almenys tinc les idees clares. Durant molta estona practicament no es veu vida humana. Després de pujades pronunciades, vénen les baixades pronunciades. Al meu país crec que m’haguessin tret el carnet per accés de velocitat.
Quan finalment trobo algú i li pregunto per Cienfuegos, em mira amb escepticisme. És una mica com si un ciclista et preguntés a Barcelona si va bé per anar a Girona.
Finalment arribo a Manicaragua cap a les 15.30. La veritat és que en cap moment m’he tret del cap la idea d’arribar avui a Cienfuegos. Aquí ni tant sols sé on puc dormir. Després de fer una pausa per proveirme en un super i menjar, calculo que em queden unes 3 hores de llum per fer uns 70 Km. Potser no era el més lògic, però he forçat la màquina i per sort el sol s’ha esperat a amagar el seu últim raig fins que jo he entrat a Cienfuegos.
Just abans d’arribar m’he girat un moment enrere i he pogut observar el paissatge sota la llum crepuscular amb la Serra d’Escambray al fons. D’allà venia jo.
En aquest punt m’atrapa un nombrós equip de ciclistes cubans. Són ciclistes professionals que entrenen per la Vuelta a Cuba. Aquesta serà una de les etapes més dures d’aquesta Vuelta que començarà, precisament a Baracoa, d’aquí un parell de setmanes.
La carretera segueix amb pujades i baixades i es torna cada cop més solitària. En tot el viatge mai he tingut problemes d’orientació, perque normalment només s’havia de seguir la única carretera pavimentada o la més important, i a més sempre tenies a qui preguntar. Però avui el camí és esgotador, aillat i confús. Ha sigut molt desmoralitzador quan finalment he trobat un guajiro i per sorpresa meva m’ha indicat que per agafar el camí correcte havia de retrocedir uns quants dels kilometres que havia conquistat amb tant d’esforç. No porto massa menjar i les calories de l’esmorzar fa estona que s’han cremat. A sobre estic desorientat, plovisqueja i estic perdent un temps preciós en una etapa tant llarga.
Encara retrocediont arribo caminant a una perduda parada de bus, on un home de seguida em diu:
- “Te has roto hermano?”.
Entre esbufecs jo li responc que “ Se me han acabado las energias”.
És llavors quan aquest home (el Juan) em diu una frase que per tonta que pugui semblar, m’aniré repetint la resta del dia:
- “Como dice un amigo mio: Las energias no se acaban, se renuevan”
El Juan resulta ser un guia turistic i per fi m’orienta amb tota claretat. Resulta que el camí que jo volia agafar, és un camí secundari, és més curt, però està enfangat i el Juan m’assegura que és impracticable, que no me’n sortiré. Amb molta convicció em diu que avui no arribaré a Cienfiegos i em planteja dues possibilitats: Tornar a Trinidad i demà anar a Cienfuegos per la carretera de la costa, o seguir per la carretera esfaltada, que s’endinsa cap a l’interior per un camí molt més llarg, i quedar-me a dormir a un poble que es diu Manicaragua, on demà podré seguir fins a Cienfuegos.
Paro un moment a reflexionar. Normalment no faria massa cas de les valoracions d’un cubà sobre la dificultat d’un camí. Els cubans només agafen la bici per obligació, així que a la majoria qualsevol cosa els hi sembla una bogeria. Però aquest home és guia, està acostumat a portar estrangers per la montanya i em parla amb molta seguretat, i a més no vull arriscar-me a quedar-me penjat al mig del bosc.
Decideixo seguir la carretera esfaltada i torno a canviar de sentit per tornar a fer els mateixos 3 kilometres de pujades i baixades per tercera vegada. Ara almenys tinc les idees clares. Durant molta estona practicament no es veu vida humana. Després de pujades pronunciades, vénen les baixades pronunciades. Al meu país crec que m’haguessin tret el carnet per accés de velocitat.
Quan finalment trobo algú i li pregunto per Cienfuegos, em mira amb escepticisme. És una mica com si un ciclista et preguntés a Barcelona si va bé per anar a Girona.
Finalment arribo a Manicaragua cap a les 15.30. La veritat és que en cap moment m’he tret del cap la idea d’arribar avui a Cienfuegos. Aquí ni tant sols sé on puc dormir. Després de fer una pausa per proveirme en un super i menjar, calculo que em queden unes 3 hores de llum per fer uns 70 Km. Potser no era el més lògic, però he forçat la màquina i per sort el sol s’ha esperat a amagar el seu últim raig fins que jo he entrat a Cienfuegos.
Just abans d’arribar m’he girat un moment enrere i he pogut observar el paissatge sota la llum crepuscular amb la Serra d’Escambray al fons. D’allà venia jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada