...Cuba...

LA VIA BLANCA (Matanzas-Havana)

Agafo la Via Blanca. Les noticies anunciaven l'entrada d'un front fred per avui. L'aire ha refrescat i la tramuntana bufa fort. Part del camí transcorre paral·lel a la costa i amb el fort oleatge la brisa del mar m'arriba a la cara. El camí està ple de petits pous de petroli que es reparteixen com si fossin bolets que desprenen una forta olor d'ous podrits.
La entrada a la Havana és una mica confusa. És fàcil perdre's entre l'escalextrix de carreteres que hi ha al voltant de la ciutat caribenya. Finalment un home m'indica que la única manera de creuar el canal que em separa de la metropoli és agafant el cicliobus. Es tracta d'un autobús sense cadires que es carrega de bicicletes i ciclomotors per creuar el tros de mar a através d'un túnel. L'amable home, junt amb les explicacions, em dóna els 20 cèntims que val el bitllet del ciclobús.

L'AUTOPISTA (Cardenas-Matanzas)

La etapa d'avui és la més perillosa de totes. He d'anar tota l'estona per una autopista de peatge, sense gens de voravia, on els cotxes et passen massa aprop.

La via ressegueix la linia de la costa. Unes velles trinxeres s'entreposen entre el mar i la autopista. Els cocoters que creixen al costat del camí son una bona font d'aigua fresca pels moments de set.

Matanzas és una ciutat-parada, de camí entre Varadero i la Havana. Deu el seu nom a l'extermini d'indigenes.

Passejant pels seus carrers em quedo a escoltar les explicacions d'una guia d'un grup d'anglesos, que ens explica perquè l'arbre plantat davant de l'esglesia de Sant Carles Borromeo junt amb una campana i una roda industrial, és un arbre carregat de simbologia religiosa pels esclaus africans que a la seva terra adoraven els boababs, com a una divinitat. La campana i la roda també són simbols de l'esclevatge.

.

VARADERO (Cardenas)

Totes les ciutats de Cuba tenen els carrers enfangats, primer pensava que eren aigües fecals, però la veritat és que no fan pudor, tot i que m'han dit que son aigües de desguaç de les cases. El que em sorprèn de Cardenas, és que en aquests rierols que s'embassen al mig del carrer hi ha peixos!
Després d'un passeig per Cardenas, aniré a passar el dia a Varadero, el Lloret cubà, segons els cubans, la millor platja de cuba. Al llarg de 20 kilometres de platja de sorra fina i blanca es desplega una massa d'hotels i equipaments en continu creixement
.

ESPAÑA REPUBLICANA (Cienfuegos-Cardenas)

Aquest matí Cienfuegos es desperta sota la boira. El marit de l'Anita m'ha advertit que quan matinava amb boira, després el sol del mig dia picava dur. La experiència no falla. Amb poca estona de pedalejar inmers a la boira, tenia la bici i el cos ple de bombolletes d'aigua. Quan la boira ja ha amainat he tingut la oportunitat de menjar canya de sucre. M'encanta! a Trinidad ja vaig provar el "guarapo", un suc fet directament de la canya, poc digestiu pels estomacs no acostumats. Amb un tros de canya a la boca he atravessat la autopista.
.

.

Colon era l'objectiu d'avui, però com m'ha passat altres vegades no em desperta massa interès. És un poble petit, sense cases de huespedes, i tinc possibilitats de seguir, així que ho faig. Padelajant passo un poblet de nom sorprenent anomenat "España republicana". Prop d'aquesta població, com si fos un miratge trobo l'únic motel de carretera que he vist en tot el viatge. He entrat per informar-me, la recepcionista aborrida i sense cap client, estava espatarrada damunt del sofà. Tinc ganes d'arribar fins a Cardenas, i tampoc em faig a la idea de quedar-me tot el vespre sol al mig del no res, així que possiblement en un excés de confiança i sense pensar-ho gaire, decideixo seguir endavant.
Vaig camí de Varadero, però aquí no es veu ni un turista. Finalment arribaré a Cardenas. He fet la etapa més llarga de tot el viatge, en un sol dia he vist el mar del Sud i el mar del Nord del Caribe.

Cardenas, a diferència de Colon, sí que surt a la guia. Està a pocs kilometres de Varadero, i és on viuen molts dels que hi treballen, però apart de la seva importància històrica no és un destí turístic. No hi ha allotjaments. L'únic motel que surt a la guia està tancat. He de confesar que no em sorprèn, aquest és un país de canvis constants. A les 18h el sol ja es pon. En aquest punt ja he assumit que he d'intentar com sigui que algú m'allotgi il·legalment, així que trio la persona que em sembla més de confiança (una dona d'uns 40 anys) i li pregunto amb cara de bon noi i de preocupació si sap d'alguna casa de huespedes. Funciona! Em porta a casa d'una veïna que té dues cases, així que em deixa una casa per mi, a compartir amb una familia de chiuaues.

.

LA PERLA (Cienfuegos)

Cienfuegos, anomenada la perla del pacífic, no va ser fundada per espanyols, sinó per francesos. Alguns dels seus habitants encara conserven característiques dels primers colonitzadors (pell clara i ulls blaus) que contrasten sorprenentment amb la fisionomia majoritaria dels cubans.
El nucli d’aquesta ciutat es passeja ràpid. M’he pres tot un dia per descansar i recuperar forces, així que aprofitaré per provar els preciats gelats del Coppelia. Les cues de més de 45 minuts que s’ha de fer per entrar a aquestes gelateries, demostra la passió que senten els cubans pels gelats. L’entrada al local es regula per torns, no massa fàcils d’entendre pels estrangers.
L’Anita, de la casa de huespedes m’ha aconsellat que no anés al Malecon de nit (el passeig maritim), però tampoc mha donat cap raó de pes per no fer-ho, i avui no em volia perdre la posta de sol sobre el mar.

.
.

.
Després d'haver allitat al sol, he entrat a un bar disposat a menjar un entrepà. Mentre demanava a la caixa, un home que vestia un barret de cowboy ha cridat el meu nom, però aquí ningú em coneix, així que he pensat que no l’havia entès bé. Tot i així m’ha incomodat com ell i el seu company em miraven i anaven rient. Finalment el noi del barret, s’ha apropat i s’ha presentat. Era el fill de l’Anita, la mestressa de la casa de huespedes on estic hostatjat. Jo ni tant sols l’havia vist abans.
El Ruben té 36 anys, m’explica que té dues carreres, és enginyer de la construcció i advocat, però amb l’equivalent a 37 dollars mensuals que cobra tindria dificultats per arribar a final de mes si no fos pel lloguer d'habitacions, i l’ajut dels familiars de Miami. El Ruben parla amb sensatesa sobre les ambicions i fustracions de la juventut cubana.
De fet, prendre un refresc en un bar com aquest, és una activitat prohibitiva per a molts cubans. La doble economia del país, fa que hi hagi locals per comprar amb CUP (pesos cubanos) i locals per comprar en CUC (moneda convertible)
El valor del peso convertible és equivalent al dollar, i val com 25 pesos cubans. Així doncs, és més avantatjós pagar en pesos cubans, però hi ha molts productes, i llocs que només es poden pagar en convertibles.
Per exemple, per anar d’un poble a un altre, pots agafar un camió atapeit i d’horari imprevisible que utilitzen els cubans per 5 cup, o els autocars que utilitzen els estrangers amb totes les comoditats per 5 cuc.
La convivència de les dues monedes dóna lloc a confusions perilloses. Per si no fos poc cada moneda té el seu argot. Per exemple els cuc, tant es poden anomenar, cuc, com convertibles, dollars,o fulá, entre d’altres.

TOPES DE COLLANTES (Trinidad-Cienfuegos)

Avui ha sigut la etapa més dura de totes, no pels 128 Km de recorregut, sinó perquè he hagut de superar la serra d’Escambray.
Per anar de Trinidad a Cienfuegos hi ha una carretera que boreja la costa, però hi ha un altre camí que s’enfila pel parc natural de Topes de Collantes. Aquest sens dubte és el camí dificil, però ja a Barcelona m’havien parlat d’aquest parc natural, així que tenia ganes de coneixe’l.
Quan els dos camins es separen, la carretera comença a enfilar-se; en pocs kilometres puja des del nivell del mar fins a 900 m d’alçada. La pujada és per treure el fetge i els budells per la boca. Tots els cotxes que m’abancen, sense excepció, em saluden amb efusió i sorpresa, però un cop a dalt de la primera montanya, les vites són espectaculars.

Amb l’alçada el clima canvia. El camí s’endinsa en una selva fresca i humida, on els mosquits semblen trobar-s'hi molt a gust. Uns grans edificis de construcció soviètica són dels pocs habitatges que et trobes al balneari de Topes de Collantes.
En aquest punt m’atrapa un nombrós equip de ciclistes cubans. Són ciclistes professionals que entrenen per la Vuelta a Cuba. Aquesta serà una de les etapes més dures d’aquesta Vuelta que començarà, precisament a Baracoa, d’aquí un parell de setmanes.
La carretera segueix amb pujades i baixades i es torna cada cop més solitària. En tot el viatge mai he tingut problemes d’orientació, perque normalment només s’havia de seguir la única carretera pavimentada o la més important, i a més sempre tenies a qui preguntar. Però avui el camí és esgotador, aillat i confús. Ha sigut molt desmoralitzador quan finalment he trobat un guajiro i per sorpresa meva m’ha indicat que per agafar el camí correcte havia de retrocedir uns quants dels kilometres que havia conquistat amb tant d’esforç. No porto massa menjar i les calories de l’esmorzar fa estona que s’han cremat. A sobre estic desorientat, plovisqueja i estic perdent un temps preciós en una etapa tant llarga.
Encara retrocediont arribo caminant a una perduda parada de bus, on un home de seguida em diu:
- “Te has roto hermano?”.
Entre esbufecs jo li responc que “ Se me han acabado las energias”.
És llavors quan aquest home (el Juan) em diu una frase que per tonta que pugui semblar, m’aniré repetint la resta del dia:
- “Como dice un amigo mio: Las energias no se acaban, se renuevan”
El Juan resulta ser un guia turistic i per fi m’orienta amb tota claretat. Resulta que el camí que jo volia agafar, és un camí secundari, és més curt, però està enfangat i el Juan m’assegura que és impracticable, que no me’n sortiré. Amb molta convicció em diu que avui no arribaré a Cienfiegos i em planteja dues possibilitats: Tornar a Trinidad i demà anar a Cienfuegos per la carretera de la costa, o seguir per la carretera esfaltada, que s’endinsa cap a l’interior per un camí molt més llarg, i quedar-me a dormir a un poble que es diu Manicaragua, on demà podré seguir fins a Cienfuegos.
Paro un moment a reflexionar. Normalment no faria massa cas de les valoracions d’un cubà sobre la dificultat d’un camí. Els cubans només agafen la bici per obligació, així que a la majoria qualsevol cosa els hi sembla una bogeria. Però aquest home és guia, està acostumat a portar estrangers per la montanya i em parla amb molta seguretat, i a més no vull arriscar-me a quedar-me penjat al mig del bosc.
Decideixo seguir la carretera esfaltada i torno a canviar de sentit per tornar a fer els mateixos 3 kilometres de pujades i baixades per tercera vegada. Ara almenys tinc les idees clares. Durant molta estona practicament no es veu vida humana. Després de pujades pronunciades, vénen les baixades pronunciades. Al meu país crec que m’haguessin tret el carnet per accés de velocitat.
Quan finalment trobo algú i li pregunto per Cienfuegos, em mira amb escepticisme. És una mica com si un ciclista et preguntés a Barcelona si va bé per anar a Girona.
Finalment arribo a Manicaragua cap a les 15.30. La veritat és que en cap moment m’he tret del cap la idea d’arribar avui a Cienfuegos. Aquí ni tant sols sé on puc dormir. Després de fer una pausa per proveirme en un super i menjar, calculo que em queden unes 3 hores de llum per fer uns 70 Km. Potser no era el més lògic, però he forçat la màquina i per sort el sol s’ha esperat a amagar el seu últim raig fins que jo he entrat a Cienfuegos.
Just abans d’arribar m’he girat un moment enrere i he pogut observar el paissatge sota la llum crepuscular amb la Serra d’Escambray al fons. D’allà venia jo.

SOTA L'AIGUA (Trinidad)

Avui ha fet un dia preciós. De bon matí he conegut el Piti, un home amb un bigoti tant divertit com el seu nom. Parlant amb aquest veí de la casa on estic allotjat, m’ha ofert la oportunitat de fer submarinisme per un preu mòdic. No m’ho he pensat gaire. Hem quedat a la platja, així que he passejat amb la bici fins la playa Ancón. Aquesta platja és un fil de sorra de 15 kilometres que s’endinsa entre dues bahies. Si la superfície ja és preciosa, sota l’aigua és increïble. Submergir-se al fons marí és el més semblant a viatjar a un altre planeta. Les roques estan cobertes de esponges i algues de formes curioses i colors vius. Algunes tenen forma de branquees, i d’altres semblen canutos o trompetes gegants de colors grocs, violats o vermells.
El meu instructor ocasional ha descobert l’amagatall d’una llagosta que ha capturat amb un petit arpó. L’altra presa ha sigut un cargol molt bonic de la mida d’un meló que es desplaçava tranquilament per la sorra. Un cop a fora de l’aigua, m’ha regalat els dos animals. El cargol estava viu, així que l’he retornat al mar. La llagosta però, ja no tenia solució, de tota manera jo també l’he hagut de ragalar, ja que la caça de la llagosta és il·legal, i a moltes cases els fa por cuinar-les. Després de la immersió m’han explicat amb tota tranquilitat que a vegades també es veuen taurons martell. Per sort avui no n’hem vist cap, sobretot perque pel que jo tinc entès, els taurons martell no són dels més pacifics.

Tot i que avui seguiré dormint a Trinidad, a la tarda he decidit canviar de casa de huespedes. Normalment no ho hagués fet, però se m’ha enganxat una mica l’orgull del Carlos. Ahir ja ens va incomodar una mica que un cop pactat el preu el nostre amfitrió ens canviés les condicions. Avui com que havia de dormir jo sol, li he demanat que m’ajustés el preu i m’ha dit que si trobava un lloc millor hi anés, així que és el que he fet, i la veritat és que no li ha fet cap gràcia. La nova casa estava regentada per una familia de color. És la primera casa portada per negres en que m’allotjo. A Cuba hi ha un gran percentatge de negres, decendents dels milers d’esclaus portats en el passat, però tot i la integració, en alguns cassos segueixen essent els sectors més desfavorits.

Després d’un dia tant clar, al vespre, passejant pels carrers de Trinidad s’intueix una posta espectacular. Llàstima no haver-la vist desde la platja. El pròxim dia hi pensaré abans.

.

CIUTAT COLONIAL (Sancti Spiritus-Trinidad)

El paissatge ha canviat. Una serralada decora un nou camí amb pujades i baixades. Després de tants dies de planures, s’agraeix la varietat.
Camí de Trinidad hi ha la torre de Manaca Iznaga. Aquesta torre servia per controlar els esclaus que treballaven als camps de canya, i al mateix temps feia de campanar, per congregar-los o marcar els torns amb el so de les campanes.
Una altra parada és just a l’últim turó abans d’arribar a Trinidad. Des d’aquest mirador es pot observar el Valle de los Ingenios. Els ingenios són els que s’utilitzaven per expremer la canya i fer el sucre. Tant el Valle de los Ingenios, com la mateixa Trinidad, són declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Avui els únics ingenios que es veuen a Trinidad són les curioses atraccions que hi ha muntades al mig del carrer. Aquesta setmana se celebra l’aniversari de la creació de Trinidad, i tota la ciutat està de festa. Podriem dir que les Festes de Trinidad tenen moltes similituds amb les Festes de Gràcia: els carrers atapeïts de gent, els concerts, la dificultat per circular, la pudor de pixums, les cues per aconseguir una cervesa…
A Trinidad els carrers estan empedrats amb còdols portats del vell món, amb baixells que utilitzaven les pedres de lastre. Hem intentat hostatjarnos a una bonica casa colonial que em va aconsellar el Roger, el meu barber de Barcelona que tants consells m’ha donat per aquest viatge. Però avui no ha sigut fàcil trobar a on dormir. A Trinidad la majoria de cases estaven plenes.

.

.

.

.
.

..

.

.

Potser el “problema” de Trinidad és que és el lloc més turístic de tots els que hem vist fins ara. Al vespre el Carlos volia pujar a un turó de les afores, per veure la posta de sol sobre la ciutat. Jo m’he quedat rentant roba, amb la intenció de pujar una mica més tard. Al final no hem coincidit, he intentat pujar carrer amunt, però no he trobat el lloc exacte, així que ho he deixat correr. Als carrers principals de Trinidad hi ha maravelloses cases colonials, però aquest barri era una mica suburbial. Quan casualment m’he retrobat amb el Carlos al centre de la ciutat m’ha explicat que ha tingut una mala experiència. Primer una mare li ha ofert la seva filla, i després un negrot enorme que deia ser boxejador, l’ha intimidat fins el punt que ha hagut de marxar per cames. Després d’això, el Carlos em diu que no se sent a gust a Trinidad i que demà a la matinada marxarà. Jo ja m’he acostumat a viatjar acompanyat i té avantatges, però tots dos vam començar aquest viatge per lliure, i potser ha arribat el moment de separar-nos. És probable que tornem a coincidir més endavant.

L'ESCOLA (Ciego de Àvila-Sancti Spiritus)

Com cada dia ens em llevat ben d’hora, però en aquesta ocasió ens trobem que no podem marxar perque l’amo de la casa no és tant matiner com nosaltres, i no apareix. El Carlos li va pagar l’allotjament per abançat, però també li va donar tota la roba bruta que duia, i esperava que la hi portés aquest matí, així que finalment marxarem una hora més tard del que haviem previst.
El Carlos m’explica que és el primer dia que renta roba en tot el viatge. La veritat és que comparat amb mi porta moltissim equipatge, porta tres alforges que com a mínim dupliquen el pes de les meves. Apart, el Carlos porta una camara de video, amb tots els seus accessoris. Al poble del Carlos es celebra un festival d’esports d’aventura en el que té previst presentar un documental sobre el seu viatge, en el qual ja m’ha dedicat un petit paper.
A pesar del pes que porta, el Carlos és un ciclista aficionat de tota la vida i em marca un bon ritme. En una ocasió s’enganxa darrere el rebuf d’un tractor i el perdo rapidament de vista. Tot i el perill que té, si tens un vehicle davant que et talli l’aire, vas molt més ràpid.
Després d’uns kilometres en solitari, m’esperava comodament instal·lat davant d’una escola. La escolarització és un de les grans banderes de la revolució i això es nota amb el gran nombre de escoles que es veuen circulant per la carretera. Sovint veus nens caminant sols per la carretera, sempre amb el mateix uniforme “sin diferencias de raza, de sexo, ni de dinero” com ens diu una professora. Varis matins he observat com les escoles alcen la bandera mentre els nens es cuadren i canten en formació.
Tot seguit em parat a una de les estacions de servei que hi ha per aquesta zona. Mentre feiem un mos, un simpàtic colibrí ens ha distret durant una estona. Un cop a Sancti Spiritus ens allotjem en ple centre. Crec que mai havia vist un pis amb els sostres tant alts. Sancti Spritus és una agradable ciutat d’edificis colonials, tot i que turisticament queda eclipsada per la proximitat de Trinidad.

TERRA ENDINS (Camagüey-Ciego de Àvila)

La Sònia es una gran cuinera i ens ha preparat un bon esmorzar abans de sortir. Normalment els esmorzars són potents: ous, pa, formatge, sucs i fruita componen el primer àpat del dia. De fet els hàbits curiniaris dels cubans son molt homogenis a tot el territori. Moros y critianos, és el típic arròs amb frijoles que t’oferiran a tot arreu, a vegades amb una mica de carn, (normalment de porc). Las margaritas (platan fregits) o papas fritas és l’acompanyament per excelència, a vegades també t’ofereixen una mica de yuka i unes rodantxes de tomàquet que substitueixen els postres, inexistents a la majoria dels menus.
Després de Guardalavaca estarem uns quants dies sense veure el mar. El paissatge a la part central de Cuba és bastant monòton. Els camps de canya de sucre s’enllacen de manera consecutiva en una gran esplanada de pendents suaus. Algunes palmeres esporàdiques i d’altres arbres ofereixen l'únic toc de varietat. Ja no es veuen tants animals passejant per la carretera, en canvi hi ha més vaques. Els juagiros són fàcils de veure en aquesta zona. Són ramaders que es passegen damunt del cavall a l’estil dels cowboys.

Al llarg de la carretera hi ha menys cases, i menys parades de menjar, però en canvi de tant en tant es troben gasolineres, on venen entrepans i pizzes en petits bars a l’estil menjar-ràpid, que no haviem trobat abans. De Est a Oest, la riquesa (o pobresa) del país canvia, però també el caràcter de la gent.
En un paissatge tant monoton, anar acompanyat fa el viatge més amè. Jo no estic molt acostumat a pedalejar amb algú al costat, i com tot té avantatges i inconvenients. Tot i així el Carlos és un bon company de viatge, menys quan parla de la cultura o de la política cubana, que és extremadament crític, fins el punt de fer-se una mica pesat.
Avui arribarem fins a Ciego de Àvila. Les etapes que m’havia plantejat desde Barcelona eren més curtes, però la veritat és que hi ha poques poblacions entre les ciutats i moltes vegades el què el plànol marca com un poble en realitat són quatre cases, sense gaire interès i amb molta dificultat per trobar-hi allotjament.
A Ciego de Àvila trobarem una casa per nosaltres sols. El Carlos és un bon negociant, així que deixo que sigui ell qui faci els tractes. L’amo viu a casa la mare, un parell de cuadras (illes) més amunt. El Carlos m’explica que el pobre home està profundament deprimit per la mort inesperada del seu pare, ara fa unes setmanes.

YUMA (Las Tunas-Camagüey)

De bon matí, al sortir de casa hi ha un fum espès d’olor forta que envaeix tot el carrer. A fí de combatre els mosquits es dediquen a fumigar-ho tot. Hauré de circular dins d’aquest núvol químic durant una bona estona. Per llei un dia a la setmana s’ha de fumigar l’interior de les cases i un dia a la matinada fumiguen el mateix carrer. El veritable objectiu d’aquesta persecució insecticida és l’aedes aegypti, un petit mosquit que és el principal transmisor del temut dengue. La majoria de gent et diran que el dengue està practicament erradicat de l’illa, però el cert és que les tasques de fumigació se les prenen molt seriosament.
A mig camí el contakilometres ha tornat a deixar de funcionar per segona vegada. Aquest aparell és molt útil per controlar el ritme del viatge, m’ajuda a calcular aproximadament cuanta estona em queda, i a vegades el tinc en compte per saber si em sobra o em falta temps abans s’amagui el sol.
A les 8 del matí he parat per esmorzar l’últim tros de turró d’Agramunt que vaig portar de casa. Quan em disposava a recollir la bici, per seguir amb el meu tragecte, he vist la silueta familiar d’un ciclista que s’apropava… de seguida l’he reconegut i li he fet un crit “YUMA!!!” ( així és com els cubans anomenen als guiris, segons m’han dit aquest mot prové de quan venien els primers visitants americans, procedents de “Yumated States”).
Era el Carlos! l’asturià! Podriem dir que el Carlos me’l trobo fins i tot a la fabada, és el segon cop que ens retrobem per casualitat i també va cap a Camagüey. Allà compartirem habitació a casa de la Sonia. Ens prendrem tot un dia de descans per visitar aquesta ciutat de grans edificis colonials de color pastel.

Tot i que avui en dia se’n veuen molt poques, Camagüey era historicament famosa per les seves tines, grans recipients ceràmics que s’utilitzaven per emmagatzemar aigua als patis, en reserva per les èpoques de sequia. Segons la guia del Carlos aquesta mena de cantis gegants els va importar un català. És una de les tantes empremtes catalanes que hi ha per aquestes terres.

DIUMENGE (Holguín-Las Tunas)

Ahir quan vaig tornar a la casa de huespedes, la mestressa ja dormia, així que no li vaig poder demanar que em preparés l’esmorzar per avui. M’he aixecat resignat a menjar alguna cosa a la carretera, però quan he baixat a pagar i despedir-me, l’Adelaida s’ha compadit de mi i m’ha invitat a esmorzar.
Avui és diumenge i a l’asfalt es nota. A alguns camps veig nens fent volar estels de paper o jugant a baseball. Passant per un poble també he pogut entreveure una matança del porc. Els xiscles de l’animal se m’han clavat a les orelles durant una estona.
Els cubans estan acostumats a conduir amb tot tipus d’obstacles a la carretera, per la qual cosa acostumen a ser molt respectuosos amb els cilcistes, i sempre t’avisen amb un toc de claxon, abans d’abançar-te. Els turistes en canvi et passen més aprop i a velocitats més elevades. Els cotxes dels turistes (de lloguer) es distingeixen fàcilment pel color de la matricula.
A les 11 del matí m’he plantat a Las Tunas. He recorregut 80 Km en 3 hores. Un ritme rècord en la meva travessa, degut al bon temps, l’ajut del vent, el bon estat de la carretera i l’experiència assolida. Amb aquest ritme em puc plantejar arribar demà fins a Camagüey, és un llarg tram, però recuperaria el dia perdut a Banes per culpa de la pluja.

.

A Las Tunas també tindré dificultats per trobar allotjament. Per sort l’Adelaida s’ha posat en contacte amb una casa de Las Tunas, on m’atenen i em busquen allotjament. Després de buscar i rebuscar, acabaran col·locant-me a casa la Haidee, una casa particular (il.legal). És molt comú que des d’una casa t’enviin a un altra. Fins i tot pel carrer hi ha gineteros que et volen col·locar a alguna casa. Després t’assebentes que aquesta gent cobra una comissió per cada dia que tu et quedis a la casa. Per això quan arribes a una casa sense intermediaris, és més fàcil aconseguir preus més barats.
Els tràmits que faig quan arribo a “casa” ja s’han convertit en un costum. Primer, netejo i atenc la bici, ja que amb tants kilometres necessita una mica de manteniment. Després em dutxo jo, i finalment és el torn de la roba, per deixar-la a punt pel dia següent.
A la tarda aprofito per fer un vol per la ciutat, i a la nit soparé a la mateixa casa on m’han trobat allotjament. Finalment provaré les famoses llagostes cubanes, en aquest cas llagosta enxilada. El comerç i la venta de llagosta está prohibit, així que menjar-ne és una altra de les activitats clandestines que t’ofereixen d’amagat. Després de sopar, a través de la mateixa familia, aconseguiré que em portin a una casa on podré connectar-me a internet i enviar les primeres fotos del viatge a Barcelona.

GUARDALAVACA (Cañadón-Holguín)

Avui a les 6 del matí ja estava sobre la bici. El Jose s’ha aixecat a les 5 i m’ha obligat a esmorzar una mica de pa amb mantega. Entre d’altres coses, li he ragalat una de les càmares de recanvi que duia.
Les càmares de bicicleta no són fàcils d’aconseguir a Cuba. Hi ha qui és especialista a fabricar-ne a partir de pneumàtics de camió, però pel que diuen no són massa bones.
De camí a Holguín passo per Guardalavaca, aquestes platges són el motiu pel qual m’he desplaçat cap al nord, però el dia no acompanya gaire, així que no m’hi entretindré.
Els cubans, quan van per la carretera se saluden, així que jo he agafat el costum de fer el mateix. Les seves bicis en general són antigues, i encara que no portin gens de pes, els abances amb facilitat. La meva bici els crida bastant l’atenció, cada dia algú me la vol comprar, però generalment se la miren de reüll, amb discreció.
Avui casi no trobo menjar pel camí. Hi ha trams en que és fàcil trobar venedors ambulants. A la provincia de Guantanamo venien uns cucuruxus fets amb la mateixa escorça de cocoter que servia de recipient d’un puré fet a base de coco, taronja i mel. Un altre dia vaig poder dinar una pinya recent collida.
A vegades, als pobles també pots trobar paradetes improvitzades on tenen un garrí cuinat a l'autèntic estil d’Astèrix i Obèlix, del qual van arrencant trossos de carn amb les mans, per servir-te un entrepà tipus falafel. També venen unes pizzes molt olioses, tot i les dificultats que tenen per aconseguir farina blanca (m’han explicat d’un cas en que al mercat negre es va vendre fertilitzant, fent-lo passar per farina, i que l’engany es va desencadenar amb la tragica mort d’una familia sencera).
A les paradetes de caramels he descobert unes barretes fetes de mel i cacauets, ideals per superar els moments en que s’esbaeixen les energies.

.

.
.
.

.
.

.

.
.

.

Avui, després d’arribar a Holguín i superar les dificultats per trobar una casa de huespedes lliure, he dinat a un petit bar on he tingut la possibilitat de provar per primer cop la xocolata de Baracoa. El cambrer ha fet un gran somriure de complicitat, quan als pocs minuts d’haver sortir, he tornat per comprar-ne la segona tauleta.
Normalment m’he acostumat a passejar amb la càmara i la guia amagades a la butxaca o alguna bossa. Les imatges més autèntiques, sovint són els mateixos cubans, amb rostres de trets marcats, expressió amable i vestit elegant. Però també són les fotos que a mi més em costa de fer. Encara que si demanes permís, el més normal és que et diguin que si, a Cuba es veuen poques camàres fotogràfiques, i personalment ho trobo una intomissió fer segons quines fotos. Amb qui més m’atreveixo és amb els nens, però a Holguín he tingut un ensurt quan he volgut fotografiar una nena montada a un bici taxi, i la pobre quan m’ha vist amb l’artefacte apuntant se n’ha anat plorant a buscar el seu pare.
A la tarda he entrat al Museu d’Historia Natural d’Holguín. Espero no trobar-me en tot el viatge

cap de les immenses taràntules cubanes que hi tenien en conserva.

HOSPITALITAT CUBANA (Banes-Cañadón)

M’aixeco i plou, i no para de ploure. Amb aquest xàfec el més probable és que no pugui sortir en tot el dia. Per acabar-ho d’arrodonir m’adono que les alforges han començat a trencar-se. Bufff, mira que a Barcelona ja vaig pensar que això podia passar, encara sort que no han petat al mig de la carretera. Decideixo treure-ho tot i anar a visitar el sabater del poble per veure que hi pot fer. Al cap de dues hores ja torno a ser a cal sabater. M’ha fet un bon pedaç, però com que no he pactat cap preu, em toca regatejar. No sóc gaire bo en això, però intento evitar que em prenguin el pèl, doncs per regla general t’apliquen “la tarifa turista”.
La pluja és intermitent, de tant en tant para 10 minuts per tornar a diluviar de nou. Jo no em faig a la idea d’estar-me tot el dia a casa. Per altra banda a casa el Julio tampoc m’hi sento massa còmode, així que aprofito una d’aquestes treves del cel per marxar tant si com no. De tota manera són la una de la tarda i sé que no tinc possibilitats d’arribar a Holguín.
Trobar un lloc on dormir no sempre és fàcil, fora dels grans pobles no hi ha cases de huespedes (els bed&breakfast cubans). Les cases de huespedes tant si tenen clients com si no, han de pagar un impost fixe cada mes. Per això les cases il·legals estan molt perseguides, i els càstigs són molt severs. Algú que et llogui una habitació sense tenir el corresponent permís, s’exposa a que l’estat li embargui la casa, per aquesta raó la majoria de gent té molta por d’albergar un estranger il·legalment. Pel turista també és més segur una casa legal, evita possibles problemes de robatoris, etc. Per altra banda les cases de huespedes no tenen un preu fixe, així que impara la llei de la oferta i la demanda. A alguns llocs hi ha poques cases, i estan molt plenes, llavors trobar un llit et pot sortir força car, sobretot si arribes tard i portes el cansament dibuixat a la cara. Per aquestes coses els cubans són molt vius.










Finalment la pluja no m’ha mullat tant com em pensava. Com que no tinc gaire clar on trobaré un lloc per dormir, passant per un petit poble pregunto a un vianant que carrega una vella càmara de bici plena de pedaços, si sap d’algun lloc. M’indica una possible casa de huespedes a l’entrada del poble, tot i que m’estranya una mica que en aquestes cuatre cases hi pugui haver una casa de huespedes “legal”. El Jose (així es diu l’home) és d’aquelles persones que et semblen de bona pasta només veure’ls. A Cuba hi ha molta gent que persegueix els turistes i per molts estrangers arriba a ser agobiant, però per mi és molt diferent quan ets tu el que inicia la conversa. Aquesta petita diferència et dona un gran aventatge, i és que ets tu qui tria el teu interlocutor, i alhora ets tu el que en vol treure profit (en aquest cas informació). Normalment acostumo a preguntar a gent gran, o a gent que veig enfeinada. Per altra banda, als ambients rurals, la gent viu menys del turisme, i per tant estan més acostumats a fer la seva vida i deixar-te tranquil. La veritat és que no puc dir que els cubans hagin estat gaire pesats amb mi. Quan vaig amb bici, sóc bastant innaccessible, perque simplement, passo de llarg, i quan vaig sense bici, aconsegueixo passar bastant dessaparcebut. Entre el moreno i la barba, mentre no parlo, molts diuen que em prenen per cubà.
Després d’una curta conversa, el Jose m’invita a prendre un cafè a casa seva. El Jose és aficionat als cactus, en té el jardí ple, també té alguns bonsais fets instintivament per ell i els mostra amb orgull.
Em presenta la seva dona i els seus dos fills. Entaulem conversa, i al cap d’una estona acaba per oferir-me que em quedi a casa seva sense demanar-me res a canvi. El seu tracte és afable, i menys fals que a moltes cases de huespedes, on he deixat algun sucedani de mama, que fins i tot et feia el petó de bona nit.
La casa és molt sencilla, un gran sostre d’uralita cobreix tota la vivenda com si es tractés d’una gran tenda de campanya, amb unes divisions de totxana, que no arriben al sostre. Estan a dins se sent perfectament la pluja, i més tard els grills, talment com si estiguessin dins de casa.
Abans d’anar a dormir, quan surto a la letrina que tenen al jardí a fer l’últim pipí, assisteixo a un espectacle impressionant creat per unes papallones nocturnes de cos fluorescent, que volen rapidament al meu voltant, com si es tractés d’una pluja d’estels. Em quedo embadalit observant aquest efecte increïble, fins que el Jose em pregunta preocupat des de la casa si tot va bé.
.

ORQUIDEES I LLOROS (Mayarí-Banes)

La casa de huespedes de Mayarí té un bonic jardí amb arbres i un colomar. D’un dels arbres hi pengen vàries orquidees. L’amo de la casa m’explica que les agafa de la montanya, on es crea un microclima ideal pel seu creixement. Les arrenca del seu habitat natural, i les arrela de nou al seu petit jardí.

De bon matí em plantejo quin camí agafaré. La ruta que m’havia marcat va sempre cap a l’Oest, en principi avui hauria d’anar fins Holguín, però també tinc la possibilitat d’arribar-hi igualment desviant-me per les platges del Nord, en aquest cas, la ruta és més llarga i necessitaria un dia més. Finalment em decantaré per aquesta segona opció; m’agrada estar prop del mar.
A la carretera el paissatge ha canviat, deixo enrere les palmeres, i m’endinso als primers camps de canya de sucre. El camí és planer, però en mal estat i el fort vent que vé de cara, és una dificultat més gran del que un podria imaginar. De tant en tant torna a ploure, “viene un frente frio”, m’adverteix una dona que trobo en una de les parades de bus que em serveixen de refugi.

Finalment arribaré a Banes més o menys d’hora. Banes, com Baracoa, em recorda els típics pobles de les pel·licules de l’Oest, amb tot de cases porticades de fusta disposades al llarg d’un carrer.

.

.

M’instal·laré a la casa de huespedes del Julio i els seus lloros. Aquest home fa d’instructor de submarinisme pels turistes. Guardalavaca, que queda aprop, és un complex turístic de preus astronòmics on el visitant pot fer submarinisme o banyar-se amb dofins ensinistrats, per un grapat de dolars.
A la tarda he aprofitat per visitar el Museo Indocubano Baní, considerat dels millors museus arquelògics precolombins de l’illa. Aquest cop no he demanat guia, però la pobra dona estava tant aborrida que en seguida se m’ha enganxat i per iniciativa propia m’ha anat explicant vitrina per vitrina.
A Banes estan de festa, al vespre he vist que la plaça major bullia d’ambient i es preparava per rebre una orquestra. Però jo, amb el meu horari matiner és com si encara no hagués superat el jet lag, així que a les nou ja se’m cauen les parpelles.

.

SOBRE RODES (Moa –Mayarí)

Durant la nit no ha parat de ploure, surto del llit i segueix plovent… Començo a ressignar-me i em plantejo la possibilitat de quedar-me un dia més en aquesta tristissima ciutat. Després de l’experiència del dia anterior no considero viable tornar a passar tot el dia sota un aiguat. Al matí la Berta ha marxat i ha vingut l’Aitor, el seu marit, que treballa en torn de nit a una empresa que subministra material miner. L’Aitor em comenta el seu punt de vista polític sobre el país. És fidelista convençut “Dios le dé ochenta años mas de vida”, em diu. Crec no equivocar-me al dir que molts obrers i agricultors cubans se senten protetgits pel sistema castrista. En canvi la gent jove de les ciutats té més ansies materials. L’evolució d’un país semiaïllat de la resta del món és complicada, el cubà sobreviu trampejant les dificultats i molt sovint roba directa o indirecament al mateix estat. Alguns cubans et criticaran el govern, però pel que jo he vist, la majoria tenen un gran respecte per la figura de Fidel i per la revolució que va dur a terme.
Para de ploure i l’Aitor em proposa d’agafar un camió. No és cap tonteria. La etapa d’ahir es va complicar molt, i la d’avui és encara més llarga. De tota manera opto per començar avançant amb la bici i si em trobo amb dificultats, ja veurem.

No he esmorzat gens, així que només sortir de Moa decideixo que m’he de posar alguna cosa a l’estòmac i paro al primer bar de carretera que trobo. El bar és una cabanya de fusta buida. La petita pissarra que hi ha a una de les parets només anuncia tres productes: refrescos, infusiones i café. Amb inseguretat m’aventuro amb el refresc, pensant que serà l’única cosa enllaunada que tinguin, però ben aviat comprovo el meu error.
Mentre una grossa i peluda aranya es desplaça rapidament per la barra, la velleta que regenta aquest bar alça un cubell de plàstic d’aspecte esgrogueït i ple d’una aigua turbulenta, en el qual submergeix un dels tres gots que té, per servir-me’l seguidament. Després de provar aquest sirope cassolà començaré a veure i menjar igual que els cubans. Tot i així val la pena no refiar-se de l’aigua que no sigui embotellada o bullida, doncs els mateixos cubans a vegades tenen problemes intestinals a causa de l’aigua.

Finalment, tot i els kilometres de més, la ruta d’avui resulta ser més lleugera que la d’ahir. Casi no ha plogut, tampoc ha fet sol, la carretera està en millor estat i jo he après a portar més bon ritme i organitzar millor les parades. Ahir, estava al límit de les meves forces, avui innevitablement estic cansat, però em sento molt més fort, estic satisfet i optimista. Amb temps i constància, tot és possible!

.

AMB L'AIGUA AL COLL (Baracoa-Moa)

Finalment agafo la bici. Tot és nou i tot em crida l'atenció. Faig moltes parades. Només comencar m'he trobat amb la fàbrica de xocolata de Baracoa.
Pel camí és fàcil trobar gent que va en la mateixa direcció i que per circumstàncies diverses ens anem adelantant alternativament, així a vegades es creen unes petites competicions no declarades que poden desenvocar en situacions divertides.
Un dels perills d'aquesta carretera són els forats. Hi ha carreteres en molt mal estat i amb llargs trams sense esfaltar. Només iniciar la etapa ha anat de ben poc que no m'espinyo per culpa d'un porquet suicida.

Poc a poc ha comencat a ploure. Quan la pluja ha esdevingut un xàfec, m'ha donat refugi una humil familia que es dedicaven a la recol.lecció del coco. La pluja ja no ha parat, pero s'ha suavitzat. Altres xàfecs posteriors s'han encarregat de que acabés ben xop i enfangat.

L'arribada a Moa ha estat dura. Moa es una ciutat totalment industrial. De lluny es distingeix un conjunt de xemeneies. De cada xemeneia surt un fum d'un color diferent.

La carretera està vorejada per unes tuberies que l'acompanyen. Les juntes d'aquesta tuberia no sempre estan ben ajustades i de tant en tant es creen petits núvols amb olor de sofre o amoníac, segons el cas, que envaeixen la carretera.
Uns grans cartells recorden al visitant que les fotos estan prohibides a Moa. Els rumors diuen que per evitar possibles testimonis de la greu contaminació de la zona.
Com podeu deduir Moa no és una ciutat turística. A causa de la indústria del níquel tant el mar com la terra estan tenyits d'una pols vermellosa. A aquesta ciutat no hi ha cases de hostes, només hi ha l'hotel Miraflores, que està totalment ple de canadencs de les empreses estrangeres que inverteixen en la indústria. Arribo tard i esgotat a aquesta ciutat poc acollidora, i em trobo sense lloc on dormir. Amb una mica d'insistència al mateix hotel em busquen una família que m'acollirà a casa seva. Busquen algú que m'hi acompanyi, ja que insisteixen que podria ser perillos que hi anés sol.
Casa la Berta es molt senzilla. La seva filla, la Vetania, és molt espavilada, només arribar ha començat a organitzar-me l'equipatge.

LA SELVA (Baracoa)

L'autobús cap a Baracoa surt a les 7 del matí. Des d'allà començaré la ruta en bici. La senyora de la guixeta em diu que l'autocar està ple, que m'hauré d'esperar un dia més, però amb una mica d'insistència canvia d'idea, això sí, s'ha cobrat la seva comissió. Tot i així algú viatjarà de peu a l'autocar...
Durant el viatge conec el Denis, un italià de Como. Quasi no parla espanyol, així que ens entenem en italià. El Denis viatja sol. M'explica que havia de fer aquest viatge amb la nòvia, però que ho van deixar just abans de venir. Decidim hostatjar-nos junts a Baracoa. Aquest petit poble de la costa situat en un cap tropical entre dues badies és un trosset de paradís. Baracoa va ser fundat per Diego de Velázquez, qui va haver de lluitar contra Hatuey, un cabdill de la ressistència nativa que lluitava contra els colonitzadors. Quan el van capturar li van oferir la possibilitat de ser batejat abans de ser sacrificat a la foguera. La seva resposta va ser que si al cel hi havia espanyols, preferia l'altra opció. Actualment hi ha una gran escultura en honor seu a l'extrem del cap de Baracoa i una cervesa cubana que porta el seu nom.

Amb el Denis decidim fer una petita excursió que comença vorejant la costa. La platja està plena de restes dels cocoters que creixen a tocar de la sorra. Més endavant el camí s'endinsa en la vegetació . Palmeres reials, cocoters i bananers es barregen a la selva. El camí ens porta a través d'un pont de fusta que condueix a un petit poblet de cabanes disposades al voltant d'un camí enfangat. Porquets, pollastres, cabres i algun gos requític es passegen lliurement per la via. El poble deixa ben aviat de ser poble i passa a ser un camí amb parcel·les i cabanes de fusta escampades. En una d'aquestes cabanes ens deixem guiar pel Sr. Delgado. Aquest home vellet ens porta per un laberint de cocoters, inclús ens fa passar per unes escales de fusta que superen els desnivells del terreny. Finalment arribem a la Cueva del Agua. La cova s'enfonsa al mig d'un terreny pla i rocós. Sobre l'entrada s'aferren un parell d'arbres que despengen les seves arrels en el buit. Al fons de la caverna es crea una petita piscina natural d'aigua cristal·lina ideal per fer un bany.
De tornada el Sr. Delgado agafa un coco de terra i es posa a obrir-lo. Només sentir el so del matxet ens veiem envoltats per una munió de porquets i cabres que venen a arreplegar-ne algun tros. Finalment a la cabana d'aquest agricultor de cocos provarem el coco en totes les seves formes. El temps ens ha passat ràpid i haurem de tornar de pressa per evitar quedar-nos a les fosques. De tornada, passant pel pont de fusta encara veurem l'espectacular captura d'uns pescadors que acaben la jornada.

Amb el Denis ens entenem bé, i ell insisteix perquè em quedi un dia més a Baracoa. L'oferta és temptadora, però no vull retardar més l'inici de la ruta en bici.

SANTIAGO

De tots els adjectius que havia sentit fins ara per descriure els cubans els que més m'han vingut al cap són els d'autèntics i surrealistes. Anant pel carrer sembla que hagis reculat 40 anys en el temps, en part pels cotxes, la majoria autèntiques joies del passat que al seu pas omplen els carrers d'un fum intens. Pels carrerons hi ha moltes escenes dignes de ser fotografiades, però és el meu primer dia a Santiago i a Cuba i encara em sento molt tendre. Em dóna una mica la sensació que treure la càmera digital és com treure els Donetes. De fet, fins a la visita de la singular llibreria "La escalera", no m'he atrevit a desenfundar l'aparell. En aquesta petita llibreria atapeïda de panflets , llibres usats i articles, el llibreter m'ha sorprès observant una bandera ikurrinya. Sense que jo li revelés el meu origen, m'ha dit orgullós que també tenia una bandera catalana, i es que tal com ell mateix ha dit "el mundo es glande, pelo es pequeño".
Una altra visita destacable és el Museo de la Lucha Clandestina. Aquest museu situat dalt d'un petit turó amb vistes sobre la ciutat, s'allotja en una antiga comissaria assaltada el 1956 pels revolucionaris, amb la intenció de desviar l'atenció de l'exèrcit de Batista, mentre Fidel i una vuitantena d'homes a bord del Granma, havien de desembarcar a l'Havana. Quan a l'entrada m'han ofert una guia, em pensava que m'oferien un llibret, i no la dona que m'ha acompanyat per tot el museu.

El dia 7 també el passaré a Santiago. Necessito temps per recuperar-me del viatge i acostumar-me als cubans. A la tarda, passejant pels carrers del centre m'he trobat el Carlos, un asturià que també vaig conèixer a l'aeroport de l'Havana. El Carlos també viatja sol amb la bici. Ell agafava un vol de l'Havana a Guantánamo, i des d'allà iniciava una ruta pel sud de l'illa. Més endavant les nostres rutes coincideixen en algun punt, tot i que no sabem si també coincidiran en el temps. Quan l'he trobat acabava d'arribar de Guantánamo i no feia molt bona cara. M'ha explicat que ha sigut molt dur, que estava fet pols i cohibit per l'ambient.

VIATGE

Més de 25 hores de viatge deixen col·locat a qualsevol. Les petites incidències que sorgeixen a qualsevol viatge s´han superat exitosament, a falta de comprovar el bon estat de la bici, que va arribar amb la caixa totalment oberta a l'Havana. Dels 3 avions que han calgut per arribar fins aquí cal fer especial esment del Yak42 de fabricació sovìetica que cobreix el vol L’Havana-Santiago. Abans d'iniciar el vol, l'aire condensat que surt per la reixa de ventilació és tant dens que emboira tot l'interior de l'avió. Precisament a la terminal de Santiago he conegut al Ricardo, un estudiant d'enginyeria civil. Quan li explico el meu viatge diu que li sembla una bogeria, però després es posa a riure i em dóna la raó quan li dic que em sentiré més tranquil damunt la bici que dins de l'avió.

PREPARANT EL VIATGE

Demà marxo, me'n vaig a fer el Camino de Santiago caribeny... el Camino de Santiago de Cuba. D'alguna manera feia temps que pensava en aquest viatge, potser no era a Cuba, sinó a qualsevol altre indret, però feia temps que l'idea de marxar sol em rondava pel cap, mentre esperava reunir el valor i altres requisits necessaris. Finalment ho faig i ho faig amb la bici com acompanyant. És una manera de no perdre tants detalls, de donar més importància al camí, i menys allà on et porta. Només em queda donar les gràcies a tothom que m'ha ajudat a preparar aquest viatge. Ens veiem el mes vinent!