HOSPITALITAT CUBANA (Banes-Cañadón)

M’aixeco i plou, i no para de ploure. Amb aquest xàfec el més probable és que no pugui sortir en tot el dia. Per acabar-ho d’arrodonir m’adono que les alforges han començat a trencar-se. Bufff, mira que a Barcelona ja vaig pensar que això podia passar, encara sort que no han petat al mig de la carretera. Decideixo treure-ho tot i anar a visitar el sabater del poble per veure que hi pot fer. Al cap de dues hores ja torno a ser a cal sabater. M’ha fet un bon pedaç, però com que no he pactat cap preu, em toca regatejar. No sóc gaire bo en això, però intento evitar que em prenguin el pèl, doncs per regla general t’apliquen “la tarifa turista”.
La pluja és intermitent, de tant en tant para 10 minuts per tornar a diluviar de nou. Jo no em faig a la idea d’estar-me tot el dia a casa. Per altra banda a casa el Julio tampoc m’hi sento massa còmode, així que aprofito una d’aquestes treves del cel per marxar tant si com no. De tota manera són la una de la tarda i sé que no tinc possibilitats d’arribar a Holguín.
Trobar un lloc on dormir no sempre és fàcil, fora dels grans pobles no hi ha cases de huespedes (els bed&breakfast cubans). Les cases de huespedes tant si tenen clients com si no, han de pagar un impost fixe cada mes. Per això les cases il·legals estan molt perseguides, i els càstigs són molt severs. Algú que et llogui una habitació sense tenir el corresponent permís, s’exposa a que l’estat li embargui la casa, per aquesta raó la majoria de gent té molta por d’albergar un estranger il·legalment. Pel turista també és més segur una casa legal, evita possibles problemes de robatoris, etc. Per altra banda les cases de huespedes no tenen un preu fixe, així que impara la llei de la oferta i la demanda. A alguns llocs hi ha poques cases, i estan molt plenes, llavors trobar un llit et pot sortir força car, sobretot si arribes tard i portes el cansament dibuixat a la cara. Per aquestes coses els cubans són molt vius.










Finalment la pluja no m’ha mullat tant com em pensava. Com que no tinc gaire clar on trobaré un lloc per dormir, passant per un petit poble pregunto a un vianant que carrega una vella càmara de bici plena de pedaços, si sap d’algun lloc. M’indica una possible casa de huespedes a l’entrada del poble, tot i que m’estranya una mica que en aquestes cuatre cases hi pugui haver una casa de huespedes “legal”. El Jose (així es diu l’home) és d’aquelles persones que et semblen de bona pasta només veure’ls. A Cuba hi ha molta gent que persegueix els turistes i per molts estrangers arriba a ser agobiant, però per mi és molt diferent quan ets tu el que inicia la conversa. Aquesta petita diferència et dona un gran aventatge, i és que ets tu qui tria el teu interlocutor, i alhora ets tu el que en vol treure profit (en aquest cas informació). Normalment acostumo a preguntar a gent gran, o a gent que veig enfeinada. Per altra banda, als ambients rurals, la gent viu menys del turisme, i per tant estan més acostumats a fer la seva vida i deixar-te tranquil. La veritat és que no puc dir que els cubans hagin estat gaire pesats amb mi. Quan vaig amb bici, sóc bastant innaccessible, perque simplement, passo de llarg, i quan vaig sense bici, aconsegueixo passar bastant dessaparcebut. Entre el moreno i la barba, mentre no parlo, molts diuen que em prenen per cubà.
Després d’una curta conversa, el Jose m’invita a prendre un cafè a casa seva. El Jose és aficionat als cactus, en té el jardí ple, també té alguns bonsais fets instintivament per ell i els mostra amb orgull.
Em presenta la seva dona i els seus dos fills. Entaulem conversa, i al cap d’una estona acaba per oferir-me que em quedi a casa seva sense demanar-me res a canvi. El seu tracte és afable, i menys fals que a moltes cases de huespedes, on he deixat algun sucedani de mama, que fins i tot et feia el petó de bona nit.
La casa és molt sencilla, un gran sostre d’uralita cobreix tota la vivenda com si es tractés d’una gran tenda de campanya, amb unes divisions de totxana, que no arriben al sostre. Estan a dins se sent perfectament la pluja, i més tard els grills, talment com si estiguessin dins de casa.
Abans d’anar a dormir, quan surto a la letrina que tenen al jardí a fer l’últim pipí, assisteixo a un espectacle impressionant creat per unes papallones nocturnes de cos fluorescent, que volen rapidament al meu voltant, com si es tractés d’una pluja d’estels. Em quedo embadalit observant aquest efecte increïble, fins que el Jose em pregunta preocupat des de la casa si tot va bé.
.