CIUTAT COLONIAL (Sancti Spiritus-Trinidad)

El paissatge ha canviat. Una serralada decora un nou camí amb pujades i baixades. Després de tants dies de planures, s’agraeix la varietat.
Camí de Trinidad hi ha la torre de Manaca Iznaga. Aquesta torre servia per controlar els esclaus que treballaven als camps de canya, i al mateix temps feia de campanar, per congregar-los o marcar els torns amb el so de les campanes.
Una altra parada és just a l’últim turó abans d’arribar a Trinidad. Des d’aquest mirador es pot observar el Valle de los Ingenios. Els ingenios són els que s’utilitzaven per expremer la canya i fer el sucre. Tant el Valle de los Ingenios, com la mateixa Trinidad, són declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Avui els únics ingenios que es veuen a Trinidad són les curioses atraccions que hi ha muntades al mig del carrer. Aquesta setmana se celebra l’aniversari de la creació de Trinidad, i tota la ciutat està de festa. Podriem dir que les Festes de Trinidad tenen moltes similituds amb les Festes de Gràcia: els carrers atapeïts de gent, els concerts, la dificultat per circular, la pudor de pixums, les cues per aconseguir una cervesa…
A Trinidad els carrers estan empedrats amb còdols portats del vell món, amb baixells que utilitzaven les pedres de lastre. Hem intentat hostatjarnos a una bonica casa colonial que em va aconsellar el Roger, el meu barber de Barcelona que tants consells m’ha donat per aquest viatge. Però avui no ha sigut fàcil trobar a on dormir. A Trinidad la majoria de cases estaven plenes.

.

.

.

.
.

..

.

.

Potser el “problema” de Trinidad és que és el lloc més turístic de tots els que hem vist fins ara. Al vespre el Carlos volia pujar a un turó de les afores, per veure la posta de sol sobre la ciutat. Jo m’he quedat rentant roba, amb la intenció de pujar una mica més tard. Al final no hem coincidit, he intentat pujar carrer amunt, però no he trobat el lloc exacte, així que ho he deixat correr. Als carrers principals de Trinidad hi ha maravelloses cases colonials, però aquest barri era una mica suburbial. Quan casualment m’he retrobat amb el Carlos al centre de la ciutat m’ha explicat que ha tingut una mala experiència. Primer una mare li ha ofert la seva filla, i després un negrot enorme que deia ser boxejador, l’ha intimidat fins el punt que ha hagut de marxar per cames. Després d’això, el Carlos em diu que no se sent a gust a Trinidad i que demà a la matinada marxarà. Jo ja m’he acostumat a viatjar acompanyat i té avantatges, però tots dos vam començar aquest viatge per lliure, i potser ha arribat el moment de separar-nos. És probable que tornem a coincidir més endavant.